ELS MONSTRES

Quan et fas gran, t'adones que els amics, la família i aquells en qui creus no et poden ajudar com voldríes, que no hi ha fórmules màgiques per fer desapareixer el dolor. De fet, un es fa gran quan té un desconsol que ni tan sols els pares poden fer desapareixer.
De petita, m'espantaven els monstres, els veia per tot arreu, de formes diferents i inclús alguns cops, de colors llampants. Ovbiament, els monstres que jo veia no eren més que la forma de la roba a sobre la cadira i els colors llampants eren el resultat de no parpadejar. El meu pare no em va explicar pas aquest raonament, perqué no m'hagués consolat...jo continuaría veient el que veia i em faría por igual. Simplement em va dir: "hi ha una cosa que pots fer perqué marxin tots. Quan aparegui un davant teu dígali "no et tinc por, al contrari: em fas riure" i tot seguit riu, ja veruràs com marxen cuca, els fa molta vergonya ser uns monstres de pacotilla". Quina gran sol·lució, vaig pensar...Des d'aquell día no hi havía monstre que se'm resistís, els veia volatitzar-se davant meu, un darrere l'altre fins quedar-me adormida.

Ara, amb 28 anys, la cosa canvia. Els monstres que veig, no es volatitzen per més que rigui i em sento amb la necessitat de saber com fer-los desaparèixer. He intentat fer veure que no hi son, dir en veu alta "no em feu por" però la diferència radica en què aquests monstres són reals i també espanten els meus pares.